El mem que em va fer ser millor persona

Devia ser gener de 2014, durant la gravació d’un dels episodis de Fiesta Suprema, el programa de La 2 que vaig fer juntament amb la Bolli i Loulogio (aka Isaac Sánchez). En una part del programa parlàvem del test de Bechdel, del qual jo no en sabia absolutament res. Tot i que em va tocar a mi explicar-lo al programa, la idea per al guió la va aportar la Bolli, que ens va deixar a tots de pedra en explicar-lo durant la preparació de l’episodi.

 

El test és senzill, s’aplica a obres d’art i consta de només tres condicions:

 

1. Hi ha dos o més personatges femenins amb nom a la historia?
2. Parlen entre elles en algun moment?
3. Parlen d’alguna cosa que no sigui un home?

 

Quan ens ho va explicar Bolli, vaig pensar el que pensa tothom: bé, està bé, però la MAJORIA de pel·lícules i sèries el compleixen, oi? Oi? La sorpresa, l’explosió de cervell arriba el primer cop que t’atures a analitzar-ho i t’adones que no, que la majoria d’obres clàssiques i d’èxit contemporani no ho compleixen ni de bon tros. I la idea no és (ni ho era el 2014) ni de bon tros nova. Sorgeix d’una tira còmica d’Alison Bechdel (que atribueix la idea a la seva amiga Liz Wallace) publicada el 1985 i convertida posteriorment en mem (en el sentit de concepte que té sentit per si mateix).

 

Hi apareixen dues lesbianes que volen anar al cinema, però una d’elles explica que té una regla per triar la pel·lícula, cosa que li limita molt el ventall d’opcions. De fet, diu que l’última que va veure va ser Alien; però la seva companya li recorda que aquella pel·lícula tampoc compleix la norma, així que tornen a casa resignades sense veure cap pel·lícula.

El 2014 no tenia gaire consciència feminista. Complia amb el perfil d’home que es considera bona persona, i per tant, no necessita analitzar més si realment ho és o fins a quin punt. Jo era bona persona, així que segur que no era racista ni masclista ni cap altra cosa dolenta, perquè això era incompatible amb ser bona persona. Però recordo que aquest test va canviar alguna cosa en mi. És tan sòlid, tan indiscutible, tan obvi, que sempre funciona. No es pot discutir el test. Qualsevol pel·lícula normal hauria de poder passar-lo de sobres, de la mateixa manera que la immensa majoria superarien el test invers (almenys dos homes que parlin entre ells de quelcom que no sigui una dona). I el que demana és una cosa tan mínima, que no es pot titllar d’excessiu, de “feminista” o de no ser realista.

 

És evident que hi ha un biaix a l’hora de representar les dones en l’art. I el test ho subratlla amb llums de neó. Pots donar-hi mil voltes (he arribat a llegir que la història d’un pare i un fill és, per naturalesa, més interessant que la d’una mare i una filla), però és impossible evitar l’elefant a l’habitació. És tan bo, tan eficaç, que recordo que va canviar alguna cosa en mi. Òbviament, prendre consciència sobre qualsevol tema és un viatge llarguíssim i sense fi, però aquest mem va aconseguir fer-me posar en marxa. O fer-me pujar a la moto una estona en lloc d’anar a peu.

 

El camí inclou adonar-se’n i després actuar, que és la part més difícil. En això estic, encara. Però primer has d’assumir que, tot i voler ser una bona persona, ningú ho aconsegueix sempre. O potser mai. Potser ningú arriba mai al final, però almenys caminem en la direcció correcta.

 

Em va agradar també la resolució de la secció, on fem autocrítica: Fiesta Suprema tampoc el compleix. És més, en episodis anteriors vam afegir un personatge femení perquè anàvem curts de representació i ho sabíem. Però ho vam fer de manera tan maldestra que, sense voler-ho, seguíem sense complir la norma, perquè aquell personatge només parlava “dels tios”.

 

Fa anys que parlem i reflexionem sobre la radicalització, la presa de consciència en línia, com i per què alguns missatges arriben millor que d’altres i com podem millorar la societat, les seves creences i actituds. No aporto cap solució, però sí una reflexió: de vegades hi ha idees, conceptes, mems tan robustos i eficaços, tan fàcils d’entendre, que traspassen qualsevol frontera, com una pedra llançada amb extrema precisió, que sempre li rebenta l’ull a Goliat.